no me quiero ir!!!!

Finalment em vaig despedir de tothom: dels dinars a casa de l'Angelica i la Monica, mmmm... el famos "sancocho", "pepinos rellenos", "frijoles con pezuña"... que bo!! Em vaig despedir de la mare y l'avia d'aquestes dues noies..., despres em vaig despedir d'en William, que ja tornava a treballar al taller de carroceries... y de Leidy, que segueix currant al cyber mentre espera ser profesora de biologia... Adeu Calarca!!! Sort que Monica em va acompañar a la terminal d'Armenia amb la seva super moto...fins aviat Monica!!! Eren les 15.30h i jo no sabia que el viatge fins a Quito duraria mes de 30 hores!! Primer va ser un accident de trafic (2 hores parats)despres un canvi de bus a Cali (3 hores) finalment una vaga a Ipiales ens va fer parar a Pasto i canviar a un micro. A Ipiales ens reben amb gas lacrimogen, la policia i els manifestants estan en plena guerra... tot esta tancat, no circula ni un cotxe!! 5 km caminant fins a la frontera... Viatjo amb don Jorge, que es d'Armenia i m'ofereix la seva casa de Quito per passar la nit. A la frontera perdem mes temps; cau el sistema electric i hem d'esperar una hora. A continuacio, la policia d'Ecuador para el bus i ens registra de dalt a baix, absolutament tot!! Arribem a Quito tard i esta plovent... i la casa de don Jorge esta super lluny, al barri "Reino de Quito". Prenem cafe a casa dels veïns colombians de don Jorge, a les 23.00h del dia seguent caiem cansats i a dormir...un viatje realment dur, pero ja soc a Quito!!!
Al final me despedi de todo el mundo: de los almuerzos en casa de Angelica y Monica; el sancocho, los pepinos, los frijoles...mmmm que bueno!! me despedi de la mama y la abuela de estas chicas, me despedi de Leidy; camellando en el cyber mientras espera ser una super profesora de biologia, me despedi de William, que ya vuelve a trabajar en el taller de carrocerias. Suerte que Monica me acompaño al terminal de Armenia en su moto... Hasta pronoto Monica!!! y luego el viajito hasta Quito, con sus 30 horas y todos sus inconvenientes... pero ya fue... don Jorge, un vecino de Armenia me acogio en su casa de Quito... un respiro.